Moments decisius en el futur de la professió

Article de Jordi de Dalmases, president del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona i del Consell de Col·legis de Farmacèutics de Catalunya.

Tots aquells que em coneixen saben que sempre m’ha apassionat el món dels trens. Viatjar amb tren permet omplir-se d’imatges dels diferents territoris que es travessen. Quan apareix un encreuament de vies veiem com un petit canvi d’uns graus en la direcció, al cap d’uns quilòmetres, ens ha separat moltíssim de la via original.

Aquest símil el podem aplicar a aquelles coses que ens passen en la nostra professió de manera silenciosa, gairebé imperceptible, però que a llarg termini tenen efectes decisius. És el cas del que està succeint amb els medicaments hospitalaris de dispensació ambulatòria (MHDA), és a dir, amb aquells medicaments que van destinats a pacients que viuen a casa seva, però que es veuen obligats a anar a recollir els seus tractaments als serveis de farmàcia hospitalària a causa de la desviació d’aquests fàrmacs de la farmàcia comunitària.

A què es deu? En aquest cas s’han unit dos factors: la necessitat de prendre mesures econòmiques per reduir el cost de la prestació farmacèutica en plena crisi, 2011/2012, juntament amb l’aparició de nous medicaments d’altíssim cost. A poc a poc, com en l’exemple de l’encreuament de vies que descrivia, certs medicaments classificats per l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS) com de diagnòstic hospitalari –prescripció per especialista– van rebre posteriorment el cognom complementari de «sense cupó precinte», limitant-se, en la major part dels casos per motius econòmics i de gestió, la seva dispensació en serveis de farmàcia hospitalària.

Progressivament, les decisions puntuals per motius econòmics han fet que més i més novetats prenguin l’encreuament de vies que separa a aquests medicaments de l’accessibilitat per al pacient que ofereix la farmàcia comunitària, amb una xarxa de més de 22.000 establiments sanitaris.

Els efectes després de cinc anys d’haver pres aquest camí es tradueixen en una pujada de la facturació anual dels MHDA dispensats a través de l’hospital, equivalent a pràcticament la meitat de la facturació dels medicaments dispensats a través de la farmàcia comunitària. Tot això acompanyat d’un necessari esforç per incrementar els recursos destinats a aquesta finalitat als hospitals.

Arribats a aquest punt, és necessari prendre altura per veure cap a on ens condueixen aquestes dues vies i prendre decisions per definir quin model de prestació farmacèutica volem per a la nostra societat. Perquè si tal volum de fàrmacs es desvia de la xarxa de farmàcia comunitària, a més de deixar escapar entre els dits el futur professional, estem posant en risc un preuat model que prima l’accessibilitat per al pacient sempre que el tractament ho permeti, acompanyada de l’atenció per part d’excel·lents professionals sanitaris. Respectant, per descomptat, l’aportació professional que significa la intervenció dels professionals farmacèutics d’hospital i d’atenció primària sempre que la utilització òptima i segura d’un fàrmac ho requereix.

Davant els nous fàrmacs que apareixeran aviat, la prestació farmacèutica requerirà l’aportació dels farmacèutics que exerceixen en els àmbits comunitari, hospitalari i d’atenció primària.

I la farmàcia comunitària tindrà el repte de seguir sent el millor camí a triar per a la dispensació dels fàrmacs, no només per accessibilitat i professionalitat, sinó perquè el motiu que ens ha portat al desviament no ha estat sanitari sinó econòmic, deixant en un segon pla al pacient i posant en risc tot el que la farmàcia comunitària podrà oferir-li en un futur.