Blog COFB Blog oficial del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona
El passat 10 de novembre va tenir lloc al COFB una nova tertúlia d’actualitat titulada “Teràpia inhalada, què fem bé i què fem malament?”, que va comptar amb el patrocini de Chiesi i va estar moderada per Lluís Segú, farmacèutic i professor associat a la Unitat de Farmàcia Clínica i Farmacoteràpia de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona.
Els ponents de la taula rodona, desenvolupada en format presencial i en línia, van ser Diego Castillo, pneumòleg adjunt del Departament de Pneumologia de l’Hospital de Sant Pau; Paula Garcia-Esparcia, del departament mèdic de Chiesi; Jordi Giner, infermer del Servei de Pneumologia i Al·lèrgia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau; Marta Roig, farmacèutica comunitària i vocal del COFB; Fàtima Morante, presidenta de l’associació de pacients A tot pulmó, Pere J. Simonet, metge de família a l’EAP-Viladecans-2, referent respiratori a la Direcció d’Atenció Primària (DAP) Costa de Ponent i membre del Grup Respiratori de la CAMFIC i Roser Vallès, cap de la Unitat de Farmàcia d’Atenció Primària Metropolitana Nord (ICS) i vocal d’Atenció Primària del COFB.
Principals objectius
Pel que fa als objectius, la taula rodona -formada per l’equip multidisciplinari que envolta el pacient- va abordar la teràpia inhalada des del punt de vista dels diferents dispositius i l’adherència. Tot plegat perquè és important que el sistema i els professionals sanitaris analitzin els factors que influeixen en la falta d’adherència des d’una visió holística.
En aquest sentit, Lluís Segú va explicar al començament de la sessió que “la patologia respiratòria és una patologia prevalent, especialment l’asma i la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC), i disposem de teràpies efectives, majoritàriament, per via inhalatòria. Per tot plegat, l’objectiu de la tertúlia és reflexionar sobre els problemes actuals de la utilització d’aquestes teràpies i, bàsicament, ho desenvoluparem plantejant diverses preguntes als diferents experts, de manera participativa“.
Teràpia inhalada i manca d’adherència
Durant la sessió, es van buscar sistemes per millorar la tècnica, i la manera d’abordar-los com a intervencions preventives. Es van repassar els últims avenços de la investigació científica; i es va conscienciar de la importància de l’adherència per aconseguir els objectius de la teràpia. També es van avaluar les conseqüències que té per al pacient i per al sistema la manca d’adherència i es van estudiar les dificultats i els errors a l’hora d’avaluar aquesta mancança.
La importància de l’ús correcte dels inhaladors
La inhalatòria és la via d’elecció per administrar la majoria de fàrmacs per combatre les malalties pulmonars obstructives com l’asma i l’MPOC. Des que es van comercialitzar els primers inhaladors de cartutx pressuritzat, a la dècada dels seixanta, i malgrat els esforços en formació, l’entrenament per manipular de forma correcta i el desenvolupament de dispositius nous, l’ús incorrecte continua essent un problema. Actualment, hi ha una gran varietat de sistemes d’inhalació, cada un amb les seves característiques pròpies i això afegeix dificultat al domini, no només als pacients sinó també als professionals sanitaris.
A més, una utilització i una intervenció millors, fan baixar el consum de recursos en forma de visites a l’Atenció Primària, a urgències i ingressos hospitalaris per descompensació de la malaltia, condició que ajuda a fer més sostenible el sistema sanitari.
La teràpia inhalada des de diversos punts de vista
La teràpia inhalada es va abordar des del punt de vista dels pneumòlegs, metges d’Atenció Primària, farmacèutics comunitaris i d’Atenció Primària, pacients i infermeria i indústria farmacèutica.
Des de la perspectiva clínica, s’obtenen els resultats que s’han d’obtenir?
Segons, el doctor Diego Castillo “l’èxit o no (de la teràpia inhalada) depèn del coneixement de la fisiopatologia de la malaltia; en funció de quina malaltia respiratòria parlem l’èxit serà menor o no, però el cert és que la via inhalada és la via preferent perquè és una via que té molt per guanyar i molt èxit. Té molts avantatges, és fàcil d’administrar, el fàrmac va directament al pulmó, reduïm els efectes secundaris, els efectes sistèmics i jo crec que, en aquest sentit, hi ha un moviment per intentar millorar i introduir més fàrmacs per via inhalada perquè jo crec que és una via d’èxit“.
I va afegir: “Als malalts, en general, els agrada fer un tractament inhalat perquè tenen la sensació que van directament al problema. El fàrmac va directament al pulmó, que és on troben que tenen el problema. En l’asma, és veritat que el tractament inhalat amb un corticoide va revolucionar aquesta malaltia. Fa 30 o 40 anys la gent ingressava, tenia símptomes crònics i, des que es tracta amb corticoides inhalats, és impressionant com s’han reduït molt els ingressos. En l’MPOC, no canviem tant l’evolució de la malaltia, probablement, però canviem els símptomes i les aguditzacions“.
Tenim informació sobre problemes d’adherència, inadequació o utilització per part del pacient?
Marta Roig va explicar que “hi ha alguns problemes d’adherència, ja sigui perquè el pacient potser no entén que això és una malaltia crònica i que necessita conèixer per poder-la tractar i fa que alguna medicació consideri que no és necessària que se l’hagi d’administrar”. Segons Roig, “en general, els pacients poden arribar a entendre i a saber com fer servir cada un dels dispositius, rebent la informació per diversos àmbits, però potser no se’ls queda tot el que se’ls ha de quedar… Hi ha petits aspectes que cal reforçar constantment en el pacient i això fa que aquesta adherència no sigui real perquè l’administració no és la correcta”.
Roser Vallès, vocal d’Atenció Primària del COFB, va exposar algunes dades de diversos estudis que apuntaven que només el 64% dels pacients que prenen inhaladors recullen a l’oficina de farmàcia la medicació i, d’aquests, només el 80% se’l pren. I va afegir: “Una cosa és prendre-se’l, però hem de preguntar-nos si se’l pren correctament, ja que no és gens senzill prendre bé un inhalador“.
Què pot aportar la indústria en l’àmbit de la teràpia inhalada?
Paula Garcia-Esparcia, del departament mèdic de Chiesi, va ressaltar que “és important tenir en compte que la indústria farmacèutica pot jugar un paper clau i ha de jugar aquest paper, en el sentit d’oferir formació, però també en molts aspectes, tenint en compte que el pacient ha d’estar al centre de les decisions i que s’ha de treballar conjuntament amb infermeria, farmàcia, Atenció Primària, etc.”
Garcia-Esparcia també va explicar que “dos pilars fonamentals són simplificar al màxim el tractament i fer la vida el més fàcil possible al pacient, per millorar l’adhesió terapèutica i, conseqüentment, reduir errors i costos sanitaris. D’altra banda, també cal tenir present que hi ha molta formació, però que, a vegades, el pacient no sap com accedir-hi. És rellevant, doncs, que els pacients coneguin on accedir a les fonts d’informació”.
Finalment, també va apuntar que “des de la indústria, es poden dur a terme un seguit de millores innovadores, ja sigui pel que fa als dispositius o una inversió en I+D per millorar i simplificar el tractament, tenint en compte les necessitats dels pacients”.
Què influeix en la baixa adherència? Quin impacte pot tenir la dificultat d’utilització de la via inhalatòria?
Segons l’infermer Jordi Giner, hi ha estudis que mostren que l’adhesió dels pacients amb MPOC i asma no és inferior a l’adhesió habitual de qualsevol malaltia crònica, sinó que possiblement és una mica millor. Des del seu punt de vista, “la tècnica és fonamental“, ja que “hi ha uns elevats percentatges de pacients i, fins i tot, de professionals sanitaris, que desconeixen com s’han d’utilitzar els inhaladors“.
L’infermer també va explicar que “hi ha un estudi que demostra que fan falta com a mínim 3 sessions de formació i control de la tècnica perquè cada dispositiu pot tenir unes peculiaritats diferents– i això no és un problema, és un avantatge, perquè el podem adaptar millor al pacient- però, hem d’ensenyar sempre amb els mateixos missatges. I, un cop el pacient n’aprèn, amb el pas del temps, va tornant a errors anteriors. Per això, periòdicament, s’hauria de controlar la tècnica i educar el pacient“.
El Dr. Pere J. Simonet va estar d’acord amb aquest plantejament de Giner: “Estem parlant de malalties cròniques. Per tant, el tractament implica un hàbit i, com qualsevol hàbit, necessita un manteniment i una supervisió o seguiment“. Pel que fa al seguiment, el Dr. Simonet va dir que no necessàriament ha de caure des de l’hospital o des de l’Atenció Primària, sinó que la farmàcia comunitària pot detectar alertes.
Realment, els pacients rebeu la mateixa informació de tots els professionals sanitaris que interactuen amb vosaltres?
Fàtima Morante presidenta de l’associació de pacients A tot pulmó va exposar que “els pacients, en funció del tipus de malaltia i del moment reben la informació d’una manera diferent. Normalment, s’insisteix molt en el fet que el pacient faci correctament els passos, però n’hi ha pocs que es preocupin dels efectes secundaris i als pacients els preocupa molt“.
Els professionals tenen la formació adequada per transmetre-la al pacient?
Sobre aquesta qüestió, Roser Vallès, va respondre que hi ha dos aspectes a destacar: “d’una banda, hi ha molta informació disponible i, d’altra banda, cal saber si aquesta formació qualla i tenim aquests coneixements per poder-los transmetre als pacients”.
Vallès també va expressar que “es veu que es fan moltes accions pel que fa a la farmàcia, ja sigui en l’àmbit comunitari a les oficines de farmàcia o en l’àmbit de l’especialitzada. En definitiva, “es fan diverses accions i es vetlla pel pacient, però falta una eina de comunicació entre professionals sanitaris”.
Amb el patrocini de:
Altres publicacions d’interès:
