Reforma o ruptura: què demana la ciutadania?

El 2015 està sent un any marcadament electoral. Tot això en un escenari on la crisi colpeja encara amb força, amb una sensació de desafecció ciutadana i de crisi institucional i territorial. “La gran quantitat d’esdeveniments, i la rapidesa amb què s’han produït, no ens ha permès tenir una perspectiva ampla, la qual cosa fa que sovint es facin lectures superficials i, en certa mida, tòpiques” explica Josep M. Llop, vocal de la Junta de Govern i membre de la Comissió de Cultura, va exercir com a moderador de la taula. Per aquest motiu, la comissió va convidar a Oriol Bartomeus i Astrid Barrio, dos politòlegs de renom, per donar algunes claus per poder interpretar el que està passant i el que pot esdevenir.

Josep M. Llop, vocal de la Junta del COFB i membre de la Comissió de Cultura, organitzadora de l’acte

En el el marc de la conferència “Reforma o ruptura: què demana la ciutadania?”, que va tenir lloc l’11 de juny al Col·legi, “Oriol Bartomeus va donar una perspectiva de la situació actual a partir de les tendències que ja es venen manifestant en els darrers temps i que es caracteritzen per un afebliment del bipartidisme en l’àmbit de la política catalana i espanyola. També va assenyalar les prioritats de la població reflectides en un punt de ruptura amb la vella política. En aquest sentit, va fer una comparativa del que està passant també a molts països europeus i de la mediterrània” explica Llop, i afegeix: “per la seva banda, Astrid Barrio ho va complementar fent una lectura a diferents nivells de la situació actual. En concret, va parlar l’existència de diferents eixos que va definir com el social, nacional i  inclús generacional (la nova i vella política), la qual cosa explica la gran multiplicitat de possibles aliances en funció de la prioritat del moment o del tipus d’elecció (municipal, autonòmica o estatal). També va fer èmfasi en clau optimista en què suposa una nova oportunitat basada en el diàleg i l’entesa. Com a cloenda, i donant resposta al títol de l’acte, varen definir l’actual situació com de reforma més que de ruptura”.

A continuació, els ponents ens traslladen un resum de les seves intervencions:

Oriol Bartomeus

Oriol Bartomeus, professor de política patalana a la Universitat d’Autònoma i de Ciència Política a la UB

Les eleccions municipals 2015 han continuat la tendència del cicle electoral iniciat el 2012 i que ve marcat per l’afebliment del suport als partits “grans” i l’enfortiment dels “petits” i dels nous partits. Aquesta no és una tendència nova ni és exclusivament espanyola. L’afebliment del “bipartidisme” ja va començar el 2011 (a Catalunya abans) i la mateixa lògica es pot observar a la majoria de les eleccions que s’han produït a Europa en els darrers set anys.

Aquesta evolució electoral és fruit de cinc crisis superposades. D’una banda, una crisi d’abast europeu (per no dir mundial): la crisi econòmica global que ha produït una crisi de legitimitat en la democràcia capitalista de benestar, que ha afectat els partits que han protagonitzat els darrers quaranta anys de vida política europea (socialdemòcrates i cristianodemòcrates).

Aquesta crisi s’ajunta a Espanya amb l’envelliment del sistema polític iniciat el 1978, que a Catalunya ha evolucionat en una crisi territorial, que ha posat en qüestió la relació entre Catalunya i Espanya. Davant d’aquestes crisis superposades el sistema no ha sabut reaccionar, de manera que els ciutadans han començat a donar mostres de crítica i desafecció: creix la insatisfacció amb la democràcia, baixa la valoració de tots els governs i líders polítics, creix el nombre d’electors que voten opcions “rupturistes” (tant en l’àmbit espanyol com en el català, on l’independentisme concentra el descontent).

Aquesta conjuntura situa a Espanya davant de la necessitat de canviar el sistema polític per poder donar resposta a la ciutadania. Aquesta resposta no se sap de quina mena serà, però sembla evident que el sistema no dóna més de sí i està començant una nova transició, el fruit de la qual dependrà de l’equilibri de forces entre els que volen un sistema completament nou, els que busquen reformar el sistema actual i aquells que pretenen conservar la major part d’aquest. Aquest context de canvi també es reprodueix a Catalunya, on la convocatòria del 27-S possiblement donarà lloc a un nou equilibri polític, que hores d’ara no podem saber quin serà.

Astrid Barrio

Astrid Barrio, professora de Departament de Dret Constitucional i Ciència Política i de l’administració de la Facultat de Dret de la Universitat de València

La situació de crisi política que s’està vivint és excepcional però molts dels seus components no són nous. El rebuig als partits ve de lluny. De fet els partits, entesos com a divisors de la societat sempre han tingut mala premsa.

La demanda de noves formes de participació més directes no vehiculades a través dels partits és un fenomen que ja s’ha experimentat en les democràcies avançades des dels anys 60. Però en el fons la gent interessada i disposada a implicar-se políticament segueix essent una minoria.

Vinculat a la idea d’una nova forma de fer política i de participar han aparegut noves fractures socials que conviuen amb les ja existents. A  les clàssiques com esquerra-dreta, catalanisme-espanyolisme s’afegeix la vella-nova política. Apareixen nous partits que aspiren a representar aquestes noves fractures socials, però que també estan posicionats en les tradicionals. Això provoca una major fragmentació política que alguns veuen com una amenaça perquè s’interpreta com un llast per la governabilitat. Però alhora obre majors possibilitats d’entesa i de pacte. Dos partits poden estar molt lluny en una de les fractures i molt a prop en una altra.

La multidimensionalitat de les fractures ajuda a interpretar molts dels pactes que no s’explicarien si només se’n té en compte una.